[...]
¿Quina imatge de l'Àfrica té Europa? Fam, nens esquelètics, terra seca i clivellada, barraquisme a les ciutats, matances, SIDA, multituds de refugiats sense sostre, sense roba, sense medicines, sense aigua ni pa.
Vist això, el món corre a ajudar-la.
Avui, igual que temps enrere, l'Àfrica és percebuda com a objecte, com a reflex d'un altre estel, com a espai d'activitat i objectiu de colonitzadors, comerciants, missioners etnògrafs i tota mena d'organitzacions caritatives (tan sols a Etiòpia n'hi ha més de vuitanta).
I la vertiat és que, més enllà de tot això, exiteix per si mateixa i en si mateixa, un continent aïllat, etern, impenetrable, la terra dels boscos bananers i dels camps de mandioca irregulars, de la selva, del Sàhara infinit, dels rius que s'assequen, de la forest cada vegada més esclarissada i de les ciutats malaltes i monstruoses, una zona del món carregada d'electricitat inquieta i violenta.
Dos mil quilòmetres a través d'Etiòpia. Camins buits, deserts. Muntanyes i més muntanyes. En aquesta estació de l'any (a Europa és l'hivern), les muntanyes són verdes. Acimades i esplèndides, llueixen al sol. Pertot arreu, un silenci impertorbable. N'hi ha prou, però, d'aturar-se, de seure a la vora del camí i parar l'orella. A la llunyania, se senten unes veus agudes i monòtones. Són els càntics del nens que apleguen buscalls, guarden els ramats i seguen l'herba per al bestiar pels aiguavessos. No se senten veus de gent gran, com si aquest fos només un món de criatures.
Perquè és un món de criatures. La meitat de la poblacó a l'Àfrica no ha fet encara els quinze anys. A tots els exèrcits, hi ha molta canalla; els campametns de refugiats en són plens, els nens treballen al camp i comercien al mercat. A casa, al nen li toca el paper més important: és el responsable del subministrament d'aigua. Encara tothom dorm, i els xiquets ja boten del llit a les fosques per córreer abuscar aigua a les fonts, als estanys i als rius. La tecnologia moderna ha resultat la gran aliada de les criatures, perquè els ha obsequiat amb bidons de plàstic lleugers. Fa una vintena d'anys, aquest bidó va revolucionar la vida africana. L'aigua és la condició necessària per subsistir a les zones tropicals. Com que, per regla general, no hi ha canalització i l'aigua escasseja, cal transportar-la a grnas distàncies, de vegades a més de deu quilòmetres. Durant segles, es feien servir sellones pesades de terrissa o de gres. La cultura africana no coneix el transport sobre rodes, l'home tot ho porta sol, sovint damunt del cap. Amb aquells càntirs, traginaven l'aigua les dones -aquest era el repartiment de les feines domèstiques. Una criatura no tindria prou forces per aixecar una sellona i, a més, en aquest món d'estretor, a casa no acostumava a haver-hi més d'un atuell tan gros.
I vet aquí que apareix el bidó de plàstic! Un miracle! Una revolució! Primer, és força barat (encara que, en algunes cases, sigui l'única cosa de valor): costa cosa de dos dòlars. Però el més important és que no pesa gaire! I també, que n'hi ha de moltes mides, o sigui que fins i tot un nen molt petit pot carregar uns quants litres d'aigua.
Tota la canlla es dedica a portar aigua! Sovint veiem colles de criatures enjogassades i baralladisses que caminen a patolls cap a una font llunyana a buscar aigua. Quin alleujament per a la dona africana, esbraonada fins als límits de la resistència! Quin canvi en la seva vida! Quant de temps li queda ara per ella mateixa i per a la família!
Ben mirat, el bidó de plàstic té una infinitat d'avantatges. Un dels més importants és que pot fer cua en lloc d'una persona. I cal recorda que, allà on l'aigua arriba en camions cisterna, s'ha de fer cua tot el dia. Al tròpic, estar-se a ple sol és una tortura. Abans, no era possible deixar la sellona a terra per anar a buscar una ombra, perqué algú la podia robar i era massa cara. Ara fan cua els bidons de plàstic, mentre la gent s'arrecera a l'ombra, va al mercat o visita amics. Quan travessem l'Àfrica, veurem files quilomètriques de bidons de coloraines que esperen l'arribada de l'aigua.
(Ryszard Kapuściński, 2001, pàgines 233-235)
