Hola!

 

Abans de tot, petites reflexions aleatories

 

Samarretes

 

            Arsenal             15

            Barca                12

            Chelsea               8

            Milan                   6

            Madrid                2

 

Salut

 

            Caquelis 2 - Jordi i Aleix 0            (hem perdut la guerra de les bacteries)

 

Un cop dit aixo passem a fer un breu resum dl viatge fins ara.

        

Ara mateix estem al Sheraton d´Addis. L'hotel mes luxos del pais i amb diferencia. Es on s'allotgen tots els diplomatics i presidents dels paisos africans quan hi ha reunio de la Unio Africana (Addis Abeba es la capital de la Unio). Hem vingut aqui no pq el gregory ens hagi fet fora de casa seva, sino simplement a connectarnos a internet, ja q sembla q aquesta es la unica connexio rapida a la qual tenim acces.

 

A mode de petit anecdotari, destacar un parell de cosetes. Duna banda, el llenguatge corporal etiop. Hi ha tots de simbols que els etiops utilitzen entre ells i en la interaccio amb els faranji (estrangers). Un exemple es que quan agafen alguna cosa de les mans dun altre, per respecte, allarguen el bras dret cap a tu i sagafen el dret amb lesquerra. Segon, destaca el gran contacte que hi ha entre les persones quan parlen: si un etiop ens ve a demanar alguna cosa, es normal que reposi el bras sobre teu o que tagafi la ma. Tambe es molt divertit veure la sorpresa amb la que reaccionen quan el gregory els parla en amhara (inclus nosaltres estem aprenent a dir petites coses (amasa ganalo, yistilin, salam ne)) ja que es trenca la barrera cultural i pots compartir alguna petita conversa.

 

Els primers dies vam estar de ruta pel nord. Vam arribar fins a Lalibela on vam veure les famoses esglesies excavades a la roca. La veritat es q son espectaculars, des de lluny no es veuen, ja que queden amagades sota el nivell de la superficie. Les van excavar cap avall i les esglesies queden rodejades per altes parets de pedra. Al nivell de la ¨superficie¨ si mires al voltant, no hi ha mes que cabanes de fang i palla. Tothom viu en elles, fins hi tot en el seu  moment, els reis i emperadors. Es a dir q les esglesies son els unics edificis q han perdurat amb el pas del temps. Aixo encara les fa mes extraordinaries.

A Lalibela vam anar a prendre la beguda tradicional d´alla, el tej, una mena de suquet amb una mica d´alcohol. Al mateix local hi havia uns musics tradicionals, una mena de trobadors. El grup es composava d´un tambor, un tio amb una mena de guitarra q anava cantant, i una noia q feia ¨palmas¨i cantava. Al final nosaltres vam acabar ballant amb la noia i vam ser la riota dels la gent del poble q estava bebent.

 

Els paissatges per la carretera son espectaculars. Com que es temporada de pluges tot es verd, amb grans muntanyes i grans valls. Aixo si, no hi ha cap moment on no vegis gent. No es que hi hagi multituds, sino que la gent esta molt repartida pel territori per aprofitar cada raco de terreny per cultivar o fer-hi pasturar els animals.

 

Dema marxarem cap al sud. Fins ara hem tingut unes temperatures fresques, pero sembla q ara ens dirigim cap a la calor de veritat. Haviam q tal ens va!

 

Petons i abracades a tots!

---

Hotmail en tu móvil allá donde vayas ¡Descúbrelo!

Eben

BOTANT DEL LLIT A LES FOSQUES

[...]

¿Quina imatge de l'Àfrica té Europa? Fam, nens esquelètics, terra seca i clivellada, barraquisme a les ciutats, matances, SIDA, multituds de refugiats sense sostre, sense roba, sense medicines, sense aigua ni pa.
Vist això, el món corre a ajudar-la.
Avui, igual que temps enrere, l'Àfrica és percebuda com a objecte, com a reflex d'un altre estel, com a espai d'activitat i objectiu de colonitzadors, comerciants, missioners etnògrafs i tota mena d'organitzacions caritatives (tan sols a Etiòpia n'hi ha més de vuitanta).
I la vertiat és que, més enllà de tot això, exiteix per si mateixa i en si mateixa, un continent aïllat, etern, impenetrable, la terra dels boscos bananers i dels camps de mandioca irregulars, de la selva, del Sàhara infinit, dels rius que s'assequen, de la forest cada vegada més esclarissada i de les ciutats malaltes i monstruoses, una zona del món carregada d'electricitat inquieta i violenta.
Dos mil quilòmetres a través d'Etiòpia. Camins buits, deserts. Muntanyes i més muntanyes. En aquesta estació de l'any (a Europa és l'hivern), les muntanyes són verdes. Acimades i esplèndides, llueixen al sol. Pertot arreu, un silenci impertorbable. N'hi ha prou, però, d'aturar-se, de seure a la vora del camí i parar l'orella. A la llunyania, se senten unes veus agudes i monòtones. Són els càntics del nens que apleguen buscalls, guarden els ramats i seguen l'herba per al bestiar pels aiguavessos. No se senten veus de gent gran, com si aquest fos només un món de criatures.
Perquè és un món de criatures. La meitat de la poblacó a l'Àfrica no ha fet encara els quinze anys. A tots els exèrcits, hi ha molta canalla; els campametns de refugiats en són plens, els nens treballen al camp i comercien al mercat. A casa, al nen li toca el paper més important: és el responsable del subministrament d'aigua. Encara tothom dorm, i els xiquets ja boten del llit a les fosques per córreer abuscar aigua a les fonts, als estanys i als rius. La tecnologia moderna ha resultat la gran aliada de les criatures, perquè els ha obsequiat amb bidons de plàstic lleugers. Fa una vintena d'anys, aquest bidó va revolucionar la vida africana. L'aigua és la condició necessària per subsistir a les zones tropicals. Com que, per regla general, no hi ha canalització i l'aigua escasseja, cal transportar-la a grnas distàncies, de vegades a més de deu quilòmetres. Durant segles, es feien servir sellones pesades de terrissa o de gres. La cultura africana no coneix el transport sobre rodes, l'home tot ho porta sol, sovint damunt del cap. Amb aquells càntirs, traginaven l'aigua les dones -aquest era el repartiment de les feines domèstiques. Una criatura no tindria prou forces per aixecar una sellona i, a més, en aquest món d'estretor, a casa no acostumava a haver-hi més d'un atuell tan gros.
I vet aquí que apareix el bidó de plàstic! Un miracle! Una revolució! Primer, és força barat (encara que, en algunes cases, sigui l'única cosa de valor): costa cosa de dos dòlars. Però el més important és que no pesa gaire! I també, que n'hi ha de moltes mides, o sigui que fins i tot un nen molt petit pot carregar uns quants litres d'aigua.
Tota la canlla es dedica a portar aigua! Sovint veiem colles de criatures enjogassades i baralladisses que caminen a patolls cap a una font llunyana a buscar aigua. Quin alleujament per a la dona africana, esbraonada fins als límits de la resistència! Quin canvi en la seva vida! Quant de temps li queda ara per ella mateixa i per a la família!
Ben mirat, el bidó de plàstic té una infinitat d'avantatges. Un dels més importants és que pot fer cua en lloc d'una persona. I cal recorda que, allà on l'aigua arriba en camions cisterna, s'ha de fer cua tot el dia. Al tròpic, estar-se a ple sol és una tortura. Abans, no era possible deixar la sellona a terra per anar a buscar una ombra, perqué algú la podia robar i era massa cara. Ara fan cua els bidons de plàstic, mentre la gent s'arrecera a l'ombra, va al mercat o visita amics. Quan travessem l'Àfrica, veurem files quilomètriques de bidons de coloraines que esperen l'arribada de l'aigua.

(Ryszard Kapuściński, 2001, pàgines 233-235)